perduts

els caminants ja porten uns dies a lleida.
han pogut retrobar alguns dels amics que feia molt que no veien, l'incansable melic, la dolça trenca, el mestre mir i fer alguns amics nous també. molta taverna i algunes cerveses, encara que no arriben als nivells de puig de beguda! hahahaha

en tolo està preoucupat per les seves amigues nimi i txi. sap que estan a lleida, pero no coincideixen , en tolo pregunta a les veïnes si les han vistes passar...però ni a les tavernes ni els caminats, ni els amics no en saben donar resposta...

nimiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii...... txiiiiiiii......... on souuuuuuuuu?

altre cop els caminants perduts, i aquest cop, dins d'una ciutat!

Ja som a Lleida!

Després de diversos dies de travessia pel desert, amb anades endavant i endarrera arrossegats pel fat del destí i per la pols del camí que ens impedia el pas o ens confonia inevitablement, per fi hem arribat a Lleida on ja feia un parell de dies que ens hi esperaven les germanetes teixidores.
Ha sigut un camí embolicat i rebuscat però sembla que ja tornem a estar tots junts.
Encara no ha tingut temps de descobrir Lleida però s'hi ha vist reconfortada de seguida per vells amics de Puigcerdà, per amistats i coneguts que no han volgut que el grup passés ni una nit més sense sostre i els han acollit de seguida a tot arreu.

Aquesta vila promet!

S'ha sorprès de la quantitat de batallons i exèrcits que la poblen. Només entrar-hi s'ha vist reconfortada per la presència del primer alcalde de Puigcerdà i pel seu exèrcit... són una joia.

Espera que les tavernes siguin tan animades com el benvolgut Melliug va esmentar. Ho haurem d'investigar.

També ha tingut el plaer de conèixer l'alcalde de ponent, espera que la seva coneixença dels nadius no es limiti a les autoritats!

Ja som a Lleida, ja hem arribat!- Canta na Rousi entusiasmada mentre truca de porta en porta buscant la seva benvolguda germana i neboda...
"No té remei... mira que no apuntar-se la direcció..." pensa desesperadament mentre passeja per les terres assoleiades pel sol tardorenc del migdia.

el fat

vull sortir!

que té tarragona que ens imanta i ens fa retornar un cop i un altre?
ens agrada tarragona. massa i tot però...
quins déus hem ofès per estar condemnats a restar a tarragona?
quans dies més hem d'estar en viatge constant, sense menjar, sense treballar per poder arribar a lleida?
calipso enlluernadora! allibera'ns dels teus llaços amorosos i deixa'ns arribar a la nostra ítaca.

Emocions

Quins dies més complicadets... el grup com bé ha explicat la meva germaneta s'ha dividit, en Joancarles s'ha quedat endarrere... i hem perdut a en Krambis. Acabo de rebre notícies d'ell, està viu i sa, però a Tarragona! Aix Kramb, sí que ens has fet patir!!!!! Els de Tarragona... cuideu-lo bé!

Txi està entusiasmada. Feia tants dies que hi volia arribar... ha estat complicat, però l'espera ha valgut la pena!!! Ara només falta retrobar-se amb els seus amics, té tantes ganes de tornar-los a veure i compartir alguna birreta.. però sembla que tots els taverners s'han ficat d'acord per a netejar-les precisament al mateix moment... ¬¬ O és que potser estan organitzant una festeta? :D

Txi farà temps tot passejant pel poble... realment a primera vista pinta molt bé

Els caminants s'han dividit. Txiki i Nymnia han obert camí fins a Lleida, els altres venen després. Hem hagut de separar el grup ja que JoanCarles s'ha quedat enrera i no ha pogut seguir caminant.

Lleida... quina vila més preciosa. El paisatge és bonic, i la gent sembla animada. Nymnia té moltes ganes de trobar-se amb antics amics que estan allà, a veure si té temps per a passar-se per les tavernes i els pot anar trobant. En Galceran_de_pinós, Pau Claramunt i Lulú, Mir Gribert i la seva estimada Trencacors, Melliug... I molts més que de segur que trobaria sense saber que són per allà.

A veure què tal Lleida...

Fent camí...

FENT CAMI Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com ho han fet molts, compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple la joia com si em buida la tristor. Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il.lusió, com la terra és incerta així sóc jo, dubtaré del compromís i a voltes diré no, o em mancarà quan calgui, decisió. Però lluny a l'horitzó ja lliure de l'engany veuré milers com jo que van vencent la por. Alleugiré el pas duent amb mí el sarró i avivaré amb el cant el pas dels meus companys. Endavant! Amb la llum resplandent la força del vent m'empeny endavant. Són els homes que van vencent la por. Es la joia i l'esperit la força i el crit que em guia endavant. Tan lleuger com el pas dels meus companys.

On som? Cap on anem?

Na Rousi està molt confosa. Després de proposar anar a Lleida ha seguit el camí del grup durant unes hores en direcció desconeguda. Creia que en Tolo anava darrere seu però quan s'ha girat ja no l'ha vist. No sap on és, no el veu. Tampoc entén on es dirigeixen. Creia que el camí cap a Lleida era en una altra direcció. Potser es confon. Esgotada s'asseu en una pedra i s'adorm. Quan es desperta no hi ha ningú. Veu una nota:
-Rousi, hem tornat enrere que ens havíem deixat en Tolo! Quan et despertis segueix-nos!
Na Rousi s'aixeca espantada. Es troba al mig del camí. Sola. És negra nit. No es pot quedar aquí. Comença a apressar el pas, direcció Tarragona altre cop. Espera trobar-los aviat. No li agrada caminar sola i menys a aquestes hores. Espera que en Tolo estigui bé i ben cuidat. N'està segura. A Tarragona hi havia gent molt maca. Segur que na Pito ja l'ha convidat a més d'una cervesa per ofegar les penes, pensa mentre camina quasi corrents.
Arribarà? Els atraparà?