perduts

els caminants ja porten uns dies a lleida.
han pogut retrobar alguns dels amics que feia molt que no veien, l'incansable melic, la dolça trenca, el mestre mir i fer alguns amics nous també. molta taverna i algunes cerveses, encara que no arriben als nivells de puig de beguda! hahahaha

en tolo està preoucupat per les seves amigues nimi i txi. sap que estan a lleida, pero no coincideixen , en tolo pregunta a les veïnes si les han vistes passar...però ni a les tavernes ni els caminats, ni els amics no en saben donar resposta...

nimiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii...... txiiiiiiii......... on souuuuuuuuu?

altre cop els caminants perduts, i aquest cop, dins d'una ciutat!

Ja som a Lleida!

Després de diversos dies de travessia pel desert, amb anades endavant i endarrera arrossegats pel fat del destí i per la pols del camí que ens impedia el pas o ens confonia inevitablement, per fi hem arribat a Lleida on ja feia un parell de dies que ens hi esperaven les germanetes teixidores.
Ha sigut un camí embolicat i rebuscat però sembla que ja tornem a estar tots junts.
Encara no ha tingut temps de descobrir Lleida però s'hi ha vist reconfortada de seguida per vells amics de Puigcerdà, per amistats i coneguts que no han volgut que el grup passés ni una nit més sense sostre i els han acollit de seguida a tot arreu.

Aquesta vila promet!

S'ha sorprès de la quantitat de batallons i exèrcits que la poblen. Només entrar-hi s'ha vist reconfortada per la presència del primer alcalde de Puigcerdà i pel seu exèrcit... són una joia.

Espera que les tavernes siguin tan animades com el benvolgut Melliug va esmentar. Ho haurem d'investigar.

També ha tingut el plaer de conèixer l'alcalde de ponent, espera que la seva coneixença dels nadius no es limiti a les autoritats!

Ja som a Lleida, ja hem arribat!- Canta na Rousi entusiasmada mentre truca de porta en porta buscant la seva benvolguda germana i neboda...
"No té remei... mira que no apuntar-se la direcció..." pensa desesperadament mentre passeja per les terres assoleiades pel sol tardorenc del migdia.

el fat

vull sortir!

que té tarragona que ens imanta i ens fa retornar un cop i un altre?
ens agrada tarragona. massa i tot però...
quins déus hem ofès per estar condemnats a restar a tarragona?
quans dies més hem d'estar en viatge constant, sense menjar, sense treballar per poder arribar a lleida?
calipso enlluernadora! allibera'ns dels teus llaços amorosos i deixa'ns arribar a la nostra ítaca.

Emocions

Quins dies més complicadets... el grup com bé ha explicat la meva germaneta s'ha dividit, en Joancarles s'ha quedat endarrere... i hem perdut a en Krambis. Acabo de rebre notícies d'ell, està viu i sa, però a Tarragona! Aix Kramb, sí que ens has fet patir!!!!! Els de Tarragona... cuideu-lo bé!

Txi està entusiasmada. Feia tants dies que hi volia arribar... ha estat complicat, però l'espera ha valgut la pena!!! Ara només falta retrobar-se amb els seus amics, té tantes ganes de tornar-los a veure i compartir alguna birreta.. però sembla que tots els taverners s'han ficat d'acord per a netejar-les precisament al mateix moment... ¬¬ O és que potser estan organitzant una festeta? :D

Txi farà temps tot passejant pel poble... realment a primera vista pinta molt bé

Els caminants s'han dividit. Txiki i Nymnia han obert camí fins a Lleida, els altres venen després. Hem hagut de separar el grup ja que JoanCarles s'ha quedat enrera i no ha pogut seguir caminant.

Lleida... quina vila més preciosa. El paisatge és bonic, i la gent sembla animada. Nymnia té moltes ganes de trobar-se amb antics amics que estan allà, a veure si té temps per a passar-se per les tavernes i els pot anar trobant. En Galceran_de_pinós, Pau Claramunt i Lulú, Mir Gribert i la seva estimada Trencacors, Melliug... I molts més que de segur que trobaria sense saber que són per allà.

A veure què tal Lleida...

Fent camí...

FENT CAMI Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com ho han fet molts, compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple la joia com si em buida la tristor. Vindran dies d'angoixa, vindran dies d'il.lusió, com la terra és incerta així sóc jo, dubtaré del compromís i a voltes diré no, o em mancarà quan calgui, decisió. Però lluny a l'horitzó ja lliure de l'engany veuré milers com jo que van vencent la por. Alleugiré el pas duent amb mí el sarró i avivaré amb el cant el pas dels meus companys. Endavant! Amb la llum resplandent la força del vent m'empeny endavant. Són els homes que van vencent la por. Es la joia i l'esperit la força i el crit que em guia endavant. Tan lleuger com el pas dels meus companys.

On som? Cap on anem?

Na Rousi està molt confosa. Després de proposar anar a Lleida ha seguit el camí del grup durant unes hores en direcció desconeguda. Creia que en Tolo anava darrere seu però quan s'ha girat ja no l'ha vist. No sap on és, no el veu. Tampoc entén on es dirigeixen. Creia que el camí cap a Lleida era en una altra direcció. Potser es confon. Esgotada s'asseu en una pedra i s'adorm. Quan es desperta no hi ha ningú. Veu una nota:
-Rousi, hem tornat enrere que ens havíem deixat en Tolo! Quan et despertis segueix-nos!
Na Rousi s'aixeca espantada. Es troba al mig del camí. Sola. És negra nit. No es pot quedar aquí. Comença a apressar el pas, direcció Tarragona altre cop. Espera trobar-los aviat. No li agrada caminar sola i menys a aquestes hores. Espera que en Tolo estigui bé i ben cuidat. N'està segura. A Tarragona hi havia gent molt maca. Segur que na Pito ja l'ha convidat a més d'una cervesa per ofegar les penes, pensa mentre camina quasi corrents.
Arribarà? Els atraparà?

estic tirat

amb els nervis de la marxa i d'aquests darrers dies, de tantes coses extranyes que han passat i mentre els seus amics els caminants es posaven en marxa, a en tolo li ha agafat pixera.
- aneu tirant que ja vinc!
aquella pixera irrefrenable que no pot esperar. però clar, no podia fer-ho al mig de la plaça de la catedral on havien quedat, ni sota els porxos. ha buscat la taverna més propera i un cop més tranquil, ha buscat la porta de lleida de la ciutat. el vigilant de la porta no recordava haver vist els seus amics, però amb la cara d'adormit que feia, no semblava voler dir gran cosa. en tolo ha apretat el pas i a estones ha començat a córrer. després d'una hora de persecució, li ha semblat que no podia ser que no els hagués atrapat. la poca gent que trobava pel camí tampoc no li sabia donar notícia. què fer?
la nit anterior havia entrat el fred l'hivern de cop i ara que fosqueja, en tolo sol comença a veure ombres darrera de cada arbre i té por de seguir sol. la gelor del caminant solitari li passa factura.
així doncs comença a desfer el pas, desanimat, i retorna cap a tarragona:- joancarles, kram, nimi, rousi, gavi, txi on sou?
en tolo arriba a tarragona just abans que tanquin portes, i trist i tirat, s'ajaça en un racó qualsevol a dormir, massa cansat per pensar que farà demà.

Txiki i Nymnia estan tristes, saben que part de la seva història ha desaparegut, tota la seva feina de tant de temps, allò que més estimàven, el seu esforç, la seva vida... Totes dues sabien que el Rodet no era només una botiga de roba, era molt més que una simple botiga de roba, o un taller de teixidor.

Caminant pels carrers de Tarragona en un dia on la pluja no acompanyava, van decidir anar a ofegar les seves penes amb un got de cervesa, després un got de vi, i unes llàgrimes tímides, doloroses, desconsolades i amb un pensament de futur incert... Què passaria a partir d'ara??

Se sentien soles, una petita llum d'esperança que començaven a veure en aquest viatge, s'ha apagat de cop i volta amb aquest cop tant dur. Seguien sentint-se soles, i amb prou feines veien els seus amics, o entraven a les tavernes buscant-los... On era tota aquesta motivació d'abans? On era tot allò que sentien? Mica en mica també es va esborrant, igual que el seu estimat Rodet de Fil...

Es van fer la foto, ja que pel que sembla, a l'altra no hi havia prou lloc per a elles. Es van fer la foto brindant amb dolor, sabent que tot el que vingués a partir d'ara seria complicat, seria incert...

Nymnia, a més a més, no tenia més ganes de caminar amb els caminants, notava que alguna cosa havia acabat amb ells, cada vegada s'hi sentia més distant i incòmode. La seva pròxima parada seria Lleida, i després, tornaria cap a casa, a decidir el seu futur. Li va comentar a la seva germana a veure quins plans tenia ella... Li va preguntar si creia que ho havia de dir als altres caminants o no... "Què vols fer, tu, germaneta?"

Tristesa

Avui he rebut una molt mala notícia... LA BOTIGUETA HA MORT!!! encara no sabem què ha passat exactament: si s'ha cremat, han entrat uns bandits i l'han destrossat... però de fet, això és el de menys.

/me amb la cara plena de llàgrimes fa un minut de silenci...

Tarragona, una olla que no para de bullir

«Murallas... murallas de Tarragona...
cinturón de los romanos, testimonio que pregona...
otros tiempos soberanooooos...
Murallas... murallas de Tarragona...»

Ja fa dies que voltem per aquesta ciutat. Volia fer-ne un breu resum però no sé si me'n sortiré. Massa coses passen darrere aquestes muralles i no totes són fàcils de pair....

Durant tot aquest temps hem trobat almogàvers, gent dels terços, viatgers, aborígens, transvestits, una legió de germanes que emborratxen els incauts, incauts que es deixen emborratxar com incauts (o aprofitats) que són..., tot plegat és un com vodevil, amb portes que s'obren i es tanquen. Gent amb noms enigmàtics fa apostes imprudents. Les platges són testimonis d'idil·lis i secrets de tota índole. Tarragona és una olla que bull. De vegades fa xup-xup i llavors és deliciosa. Espero no ser-hi si mai arrenca el bull de cop...

He de dir que el meu germà Tolo s'ha tirat a la mala vida i ara es dedica a les apostes. Espero que no es vegi obligat a quedar-se una temporada per pagar un deute desmesurat...

No sé quants dies més ens hi estarem. No ho he dit encara però Tarragona és com una illa encantada dels antics contes de mariners. Et proposes marxar i sempre hi ha alguna cosa que et reté. De vegades és culpa de l'alcohol, de vegades és la son, la inèrcia màgica de quedar-te un dia més... Una mica ens recorda Puigcerdà (sí, trobem a faltar Puigcerdà, és normal) però amb més moviment de gent, perquè Tarragona és ciutat de pas. Per això aviat haurem de marxar. Així és com són les coses, no?

tres contra un

he estat derrotat!
tant dir que a tarragona no es bevia, i en cinc minutets la swintha, la naza i la pito, amb el concurs de l'orion m'han deixat al límit del coma etílic. de res no ha servit l'ajuda tardana de mon germà gavi que ha tractat de reanimar-me...la sort ja estava tirada i un cop més en tolo ha resistit a la creu, però un cop més, és ara una titella del fat.
escrit aquestes ratlles tirat a sota d'un pont del riu francolí (sec es clar), i penso que potser els camins del tolo s'acabin aquí, embriagat a tarragona, lluny de casa...
només espero demà aixecar-me prou serè, per partir a tortosa, amb els meus amics....

m'esborrona

ja fa molts dies que voltem.
un comença a tenir aquella sensació caòtica dels viatges, com la d'aquella novel·la: si avui és diumenge això es tarragona.
tant anar de presa d'un lloc a l'altre. confons els carrers, els noms i a vegades fins i tot les persones.
tants dies menjant fora de casa. com enyoro la llar de foc de casa, amb les torrades i a sobre un bon tall de cansalada, i de fons aquella vista de la plana ceretana rematada per la tossa nevada...

tarragona vull d'activitat. ara mateix estic sol a la taverna de l'olla escrivint. però en general és un lloc animat i molt políglota. molta gent de pas vinguda d'arreu del món conegut (i algunes de més enllà, però no voldria dir noms, per no morir a la foguera).

sort hem tingut aqusts dies passats però dels caminants. perquè aquestes ciutats tant maques per on hem passat. tant boniques però tant solitàries. tanta pedra però tant freda...si no fos perquè sabies que la nimi, la txi, la rousi o el gavi hi apareixerien, haguessim parat bojos. per sort ara som a la càlida tarraco. aquest matí hem fet una escapada a una platja enorme i solitària, sense ni una caseta de pescadors per refugiar-se. quin espectacle! quina mar! em penso que n'hi diuen salou. diuen que el rei en jaume va sortir d'aquí per anar a mallorca...

Un nou dia i a Tarragona

Doncs bé, la nit passada vam tornar a posar-nos en camí... I de bon matí, hem pogut veure aquesta magnífica vila ja des d'enllà, fins a arribar-hi...

Les primeres impresions són molt bones... Hi tenim molts amics aquí, encara que no els hem vist. Alguns són de Puigcerdà, d'altres d'altres racons.

Jo ja tenia ganes també de veure, per fí, Bach_de_Roda, un conegut de ja fa temps. Les últimes notícies que tenia d'ell és que vivia allà, però no en sabia res. Si de cas li enviaria una carta asseguda en una recomfortable taula d'alguna taverna, en un lloc més resguardat i càlid.

Però primer vull anar a fer una volta per aquesta ciutat i impregnar-me dels seus olors, i dels seus colors. El demés, ja ho pensaré més tard...

Nymnia

Fotos de Barcelona!

Avui penjo dues fotos. Com podeu veure els que més m'he trobat són els del propi grup! jajaja. Aps, i no oblidem en Mikelon (que no falla mai! ;) ), un altre clon dels germans Gavi i Tolo, juju... ja m'explicareu algun dia qui era la vosta mare... ¬¬

La capital!

Ja som aquí! Txi tenia moltíssimes ganes d'arribar-hi. Li havien explicat que Barcelona era immensa, que era fàcil perdre's pels carrerons i cada dia trobaves quelcom nou, diferent.
Havien arribat plegats a altes hores de la nit. Tots volien veure el que anomenaven Mar, un llac infinit i salat. Txi havia quedat perplexa al sentir espetegar les onades i veure les diferents formes que feien al arribar a terra. No s'ho va pensar dues vegades, va treure's la vestimenta i s'hi va endinsar. Feia el mort deixant que el seu cos flotés i mirava les petites estrelletes que il·luminaven la negra nit. Veurien el mateix cel els seus amics de Puigcerdà i Vic?
Txi volia dormir a ras, al costat del gran mar que tan li havia agradat, però el tinent Kay li ho va prohibir dient-li que a Barcelona hi havia pensions, on s'hi podia dormir per un escut diari. Carai, són cars els de ciutat...
Al llevar-se va decidir anar a fer un cafetó a la taverna de l'ajuntament. Tenia ganes de conèixer als Barcelonins. Hi va trobar la tribuna, el tinent, l'alcalde i ciutadans ben divertits. Aquesta ciutat prometia... :D

Des de Barcelona

Hem arribat... Semblava que no arribavem mai, caminar de nit, es fa feixut, però el cel damunt nostre és com un quadre, com una inspiració, una força...

Barcelona és inmensa, i que gran aquell mar... Jo mai havia vist el mar... He estat molta estona mirant l'horitzó, intentant endevinar què hi deu haver més enllà d'aquella línia blava.

He mirat els meus companys, havia patit, per por que algú es quedés atrapat pels carrers de Girona sense marxar amb el grup. Per sort no havia estat així...

Te tota la pinta de que avui tampoc podrem anar a les tavernes, també semblen tancades. Però bé, amb calma, esperarem.

Estic sorpresa, perquè m'havia acostumat a dormir al ras, i de cop, ja he de pagar un escut per a quedar-me a un hostal. És un plaer tornar a dormir en un llit de palla, ja que la meva esquena ja comença a estar ressentida dels dies de travessia.

Abans de separar-me a descobrir la preciosa i gran vila, he comentat als meus companys, que ha arribat aquell moment en què s'havien de plantejar què fer. Sembla que, a partir del camí cap a Tarragona, els camins semblaven més complicats. Caldrà anar tots a una.

Nym

Tan blava

És el primer cop a la meva vida que la veig. Tan gran, tan immensa, tan blava. M'havien explicat, amics del poble, que no m'ho podia perdre. Que era una experiència que recordaria tota la vida. Alguna part de mi quedaria lligada a ella i em faria retornar, aquesta part trobaria la seva falta per sempre més.

Quan hem entrar a Barcelona per la porta de la muralla del sector nord, el primer que he intentat trobar ha sigut la mar. Sentíem la olor B sal, però no l'hem divisat.

M'he acomiadat dels meus companys de viatge (ja ens anirem veient per les tavernes) i he corregut carrers avall. M'he creuat amb gent que de ben segur han pensat que què feia aquest boig corrents. Finalment he arribat al port.

Allà la tenia. Més blava del que m'havia imaginat. PReciosa, bonica, gran...

Resum de Girona

Curiós poble

Doncs sí, ja som a Girona. Havia sentit rumors sobre que poca gent entra a les tavernes, no els deu agradar gaire la birreta... Però no m'esperava que fos cert. Em trobo sola i trista aquí. Em costa inclús trobar els del grup, no sé on s'hauran ficat. L'energia que havia recuperat a Vic ha decaigut. Deambulo pels carrerons buscant algú... però no hi ha ningú!. Cert és que he conegut a noiets que semblen molt bona gent, a veure si tinc la oportunitat de poder parlar-hi una mica més. Pobrets, pel que sembla no tenen noies que els facin cas. Faig una crida des d'aquí: "Noies solteres dels Regnes, a Girona us esperen uns homenots ben eixerits disposats a cuidar-vos com ningú. A veure si els podeu animar! No us fallaran ;) ".

Per altra banda... totalment d'acord amb ma germaneta. El mercat preciós! Dóna gust passejar-t'hi sentint les diferents olors, colors, textures...i poder comprar a bon preu productes de grandíssima qualitat. De debò, moltíssimes felicitats a tots els que ho heu fet possible!

De moment res més. Poca cosa tinc per explicar!

Un petonet per a tots!

Despres d'un dia a Girona les coses sorprenen. És estrany haver de parlar castellà també, però és divertit. Ja comencem a coneixer algunes persones però, en general, costa trobar ambientillo.

M'ha sorprès molt el mercat, perquè els preus es respecten molt, me l'he de mirar amb més calma a veure si en podem prendre exemple també a les altres viles com Vic i Puigcerdà.

No tinc massa temps per a escriure més, però hauriem de trobar-nos per a parlar bé de com organitzar-nos. La pròxima etapa serà Barcelona, i allà ens cobraran un escut al dia per a dormir a un hostal, així que estaria bé saber quants dies ens hi volem quedar...

Bé, ja és tot; Nym

Arribada a Girona

Doncs bé, ha sigut dur deixar enrera Vic, però hi ha molts pobles on hem d'arribar, també hi havia ganes de descobrir una miqueta més d'aquest món que és els regnes...

En Borgoth, amic retrobat a Vic, ens ha acompanyat, ja que el nostre sender el porta a la ciutat on va estar vivint durant molt de temps.

Ara ens trobem a Girona. La vila és preciosa, el que passa que costa trobar ambient a les tavernes, i clar, mira que a nosaltres ens agraden molt, doncs jo trobo a faltar molt el caliu que he rebut a Vic... la gent que he conegut...

A Girona, per això, hi hem trobat la Lestereta, que ja la vam conèixer a Puigcerdà quan va venir amb en Borgoth, ja que són parella. Ara viuen en la distància, però m'ha fet molta ilusió tornar-los a veure junts, m'he enrecordat de moltes coses, de temps passats... Aix quins temps... No puc deixar de sentir certa nostàlgia, i no puc parar de preguntar-me, cap on m'ha de portar la meva vida per a poder seguir amb la motivació d'abans...

En fi, que Girona és maco, estic contenta d'estar una ciutat més lluny. D'aquí poc també arribarem a la ciutat comptal, Barcelona... Ja no puc deixar de pensar que allà si que ens sentirem petits petits...

Nymnia

Gràcies per tot!

Txi ja té la bossa preparada. De Vic s'endú un gran record, i el millor de tot... uns grans amics que mai oblidarà! Moltíssimes gràcies per tot, heu aconseguit que l'estança a Vic hagi estat innolvidable!! Sempre ens quedarà el gran sopar a can Mel ;)

Això va per vosaltres... en falteu molts, ho sé! a veure si per a la pròxima tenim una taverna més gran! ;)

Mel, Bor, Bach, Cat, Lavi, Lord, Fuste, Serra, Itaka, Legrand, Trobador, Mon, Tieta Belit... i tots els que m'oblido (no per això menys importants!) sou COLLONUTS! ens veiem aviat :)

Avergonyit

Tinc molt mal de cap.
Només veig que estic tirat a terra, tapat amb una manta vella. Al meu voltant cadàvers d'una batalla que té per despulles botes buides i plats trencats. Massa llum al cel.
No recordo gaire res. Unes cançons sobre la taula i uns brindis i després... Només la Nimi que m'aixecava de terra...qui em deu haver tapat amb una manta?
La roba em put a cervesa i allò que no és la roba, em penso que també.
M'arrossego pel pati i de fons sento soroll a la cuina. Esquivo el soroll que em retruny al cervell i busco amb recança una sortida.
La porta és allà,
_Ho sento Mel!, dic abans de sortir de la casa.

Hora de Marxar a Girona

En JoanCarles es mirava el camí que tenien de fer per arribar a Girona, ell sabia que si no deia res, els seus companys si quedarien a viure a Vic, però l'objectiu d'aquell viatge era veure nous pobles.

Ja feia 3 dies que estaven a Vic, i nomes semblava un. El lider tenia de dir alguna cosa. Així que demà dia 13 d'Octubre, si tots els integrants del grup els hi sembla bé, marxarien en camí cap a Girona. Un camí on, per sort, era planet i ja no els hi faran aquelles ampolles al peu per baixar corrents i fent el boig al mig de la muntanya, ballant la dança de l'isard (ja us explicarè algun dia que es fer l'isard)

Així que, va preparar la boseta del viatge, amb menjar de sobres i va agafar la guitarra i en ritme de ska va anar marxant en busca dels seus borratxos companys.

-Que nois, voleu marxar en direcció a Girona?

Com a casa

Na Rousi portava un parell de dies a Vic i s'hi sentia com a casa. Dormir al ras per culpa d'en Gavinet, sempre a punt per fer-ne de les seves... i això que havia dit que era el millor guia de la comarca, no li havia amargat l'arribada. Al contrari, li havia semblat una bona oportunitat per conèixer més els companys de viatge abans d'arribar a un nou poble. De fet, Vic també era casa seva perquè hi havia passat la infantesa. I ara retrobava aquells amics que l'havien guiat durant les primeres passes i amb els quals havia compartit moments irrepetibles. Amics inigualables i inestimables. I també hi trobava gent que no coneixia, que havien crescut a la seva ciutat natal i l'havien fet seva com ella havia fet amb Puigcerdà.

Trobava a faltar casa seva, l'olor de farina i pa acabat de fer... cruixent i tou; les passejades amb barca en bona companyia per buscar el millor peix, els pescadors de Puigcerdà... quin bon gremi; l'anada a casa de les germanes Rodet per fer petar la xerrada, ara també hi podia xerrar que les tenia al costat i sempre li alegraven el dia; i, fins i tot, l'ajuntament on havia passat dies i nits treballant pel poble durant l'últim mes...

Però a Vic sentia el soroll dels llenyataries treballant sense perdre l'ànim tot i els temps de crisi, podia conèixer nova gent i retrobar vells amics... i també s'hi trobava molt bé, molt millor del que s'havia imaginat.

Na Rousi no volia desaprofitar aquella oportunitat de conèixer món i no es lamentava d'haver emprès camí, almenys Vic s'ho valia.

Vic m'enamora

Ja són dos dies per les tavernes de Vic, coneixent alguns dels seus vilatans i les seves famoses acollides.

Per en Tolo que mai no havia sortit de Puigcerdà aquest caliu el fa sentir una mica com a casa.

I és que ja se sap que el centre de l'univers és la taverna la masia de puigcerdà, i que no hi ha lloc en el món en el cor d'en Tolo com el poble que l'ha vist néixer: ara recorda aquell fred, aquella neu, i aquelles vistes sobre la tossa nevada a redós de la xemeneia en la seva casa o a la taverna... i els amics! que deuen fer ara els amics de puig?

Però els caminants són a Vic. I Vic és una ciutat preciosa envoltada de boscatges i amb aquella boira espessa que li dóna a tot l'encant del misteri i de la descoberta. Pedra i fum. La pedra de les construccions calades d'aquell fred immortal que li recorden a Puigcerdà, i el fum de les llars i de la manta que cobreix tots els dies la vila. Aquests dies ha passejat molt per la ciutat, (potser hauria de dir per les tavernes, millor). A retrobat alguns coneguts que estranyava i molta gent entranyable i amb empenta.

Ara sap que ha estat una gran sort afegir-se als caminats. Que conèixer món és també conèixer amics. I encara que ja frisa per tornar a Puig, desitja que el viatge sigui molt llarg...

Caminants de pa sucat amb oli

Vic, finalment!
El viatge ha estat més llarg del que s'esperava. Feia tant temps que ja no recordava el camí... Van sortir de Puigcerdà cap al tard, convençuts de les seves forces, però el camí... canvien tant els camins quan es fa fosc. Diria que s'ajunten i es barregen, a vegades canvien de lloc... I el mapa? Sí, tenien un mapa, l'antic mapa del Principat del rodamon Joan_Alpina, un gran cartògraf. Però la poca traça d'en Gavinet va fer que s'endugués el mapa de lo Regne de València en lloc del Principat. Bé... potser els serviria per alimentar al foc perquè, resignadament, passarien la nit al ras. Els estels... sí, bona manera d'orientar-se. Però la nit estava tapada i encara sort que no van patir cap ruixat.
Bé, l'endemà al matí, finalment arribaven a Vic. En llevar-se, en Gavinet es va enfilar a un turó i va veure que allà mateix... (coi, si ja eren a la Plana!) s'alçava la ciutat. La boira enganya, ja se saps. Passar fred perquè sí. No és un mal començament.

Noves experiències

Uff quina caminada. Per sort ara toca passar uns dies per Vic, coneixent gent, nous amics i amigues, retrobar vells coneguts del poble.

Estic cansat, però aquesta bella vil·la ben val una bona passejada. M'han parlat molt bé de la plaça i ja tinc ganes de conèixer-la.

La nostra veina

Ja som a Vic! El camí ha estat cansat, però finalment hem arribat. Txi està emocionada amb el poble, mai havia vist un bosc, i aquest verd i ben frondós!!!

Avui ha anat a esmorzar a la taverna "El pi de les tres branques" del seu amic Borgoth, i tot seguit ha quedat amb la seva germaneta Nym perquè li ensenyés el poble. Han picat a la porta del besavi Menjapa, però no hi era... espera trobar-lo ben aviadet, és un dels seus objectius del viatge, poder conèixer a tota la família :D

Txi camina pel poble amb emoció i certa tristor... se li fa estrany entrar a les tavernes i no trobar-se els seus amics ceretans, però està segura que ells estaran bé i se sabran cuidar.

Arribada a Vic

Ja hem arribat a Vic, la ciutat catalana veïna de Puigcerdà. Ha estat un trajecte nocturn molt tranquil en el qual només ens hem creuat amb els batallons de defensa de la vila que hem deixat enrere.

Es fa estrany caminar pels camins quan és fosc, perquè amb els temps que corren, de possibles guerres, sembla que en determinats llocs hagi de sortir l'enemic per atracar-te. Però no tinc por, sóm un grup nombrós i fort, i segur que la sort ens acompanyarà!

A nivell general, Vic està situat en una plana. És una ciutat que ja coneixia, ja que jo, Nymnia, de petita hi havia viscut durant molt de temps.

Veig que les coses no han canviat, tot segueix igual. A les tavernes anem trobant gent coneguda, gent que va passar per a Puigcerdà, com Ignius o Belit (la nostra tieta), i amics d'amics. És nota que és una ciutat veïna. Encara em fa falta trobar-me amb algun amic dels que vaig deixar enrere quan vaig decidir marxar cap a Puigcerdà.

També hi ha un bosc on la gent hi va a buscar llenya. De tornada, potser hi treballo un parell de dies, per a poder portar llenya a Puigcerdà, si em donen permís. És una matèria que està buscada per molts oficis i, si hi podem fer alguna cosa, ja serà interessant...

Seguirem escribint notícies...

Nymnia i Txiki estan desitjant poder trobar el seu besavi Menjapà, tot i que saben que és un home molt enfeinat, els hi faria il·lusió poder-lo conèixer...

Mirant el camí

Nymnia portava uns dies de bòlit. Amunt i avall per a Puigcerdà. Havien aconseguit un permís de viatge i, a últim moment, a causa de les circumstàncies dels moments que estaven vivint, els havien prohibit tots.

El món es va desmoronar per a ella, ja que necessitava marxar a prendre aire, a descobrir una mica de món, de conèixer aquelles terres catalanes que tant s'estima. A causa d'això havien hagut de cancelar els seus plans.

Per sort, va sortir una espurna d'esperança, i van aconseguir, de nou, uns altres permisos de viatge.

Sembla que ara, res de res els podrà aturar, el camí els espera i Nymnia està emocionada de poder compartir-ho amb tots aquells que caminaran al seu costat...

Sembla que, en breus, començarà aquest viatge...

Grans esperances

Moltes han estat les motivacions que han fet decidir en Gavinet d'emprendre aquest viatge.
Des del seu taller ha imaginat moltes vegades com serien les altres viles del Principat que no havia conegut encara, com haurien canviat les que ja havia visitat... I mentre treballa el ferro incansable no pot deixar de pensar en les persones que li agradaria retrobar, en el seus companys de camí amb qui vol compartir aquests moments, en les múltiples cares desconegudes que li sortiran al pas...
I la família... el jove Gavinet que una vegada es va despertar tot sol a Urgell poc a poc ha anat retrobant les seves arrels. En Tolo, el seu germà petit, que l'acompanyarà en aquesta aventura; en Joan, recentment retrobat pels carrers de Puigcerdà; el seu germà bessó, que no anomenarà encara, enigmàtic, averroista, qui sap si agitador..., ells són els quatre fills de Publius Cornelius, el mercader d'Urgell, també anomenat «l'Absent». Potser ha arribat el moment de retrobar-los, a ell i a la dona que els va portar al món.
Però en Gavinet no es vol obsessionar amb aquestes preocupacions. Ara també té una altra família. Les germanes Entença, a qui ha jurat protegir, el jove Tolo, la bella Rousi, en Krambis i en JoanCarles. Potser encara no ho sap però són els millors companys de camí que podia tenir.
Qui sap si n'hi haurà d'altres...

Felicitat

Txi està contenta. Finalment s'ha confirmat que el viatge tan esperat serà possible!!! Falten pocs dies així que haurà d'espavilar. Vol deixar-ho tot arreglat, però no sap si serà possible... Juntament amb la seva germana estan teixint les últimes peces de roba, i ben aviat hauran de començar a guardar les teles sobrants dins el bagul del taller.
Quines ganes de sortir! sap que els espera una gran aventura, es retrobaran amb bons amics que fa temps que no veuen i en coneixeran d'altres segur que ben eixerits! Txi no pot parar de pensar-hi, cada dia li costa més dormir... així que passa les últimes hores tancada a les tavernes aprofitant les últimes estones amb els que ja considera "la seva família".

Intentant deixar les coses arreglades

No ho hauria pensat mai que li tocaria viure com a alcaldessa una època tan convulsa i amb tants canvis. Tot i que s'ho va prendre com un repte personal ja comença a estar cansada d'haver de parlar sempre pel bé comú i no poder pensar tant en ella i els seus desitjos. I ara li convenia un canvi d'aires. Tants canvis i tant feina acumulada començava a estressar-la.
Amb tant agitació encara no havia tingut temps de preparar res per al viatge. No tenia menjar suficient, encara... Tot s'havia de preparar.
Rousi espera que el viatge li serveixi per acabar d'esclarir els seus objectius i per aportar altres prespectives a situacions viscudes feia poc. Volia que viatjar li servís per ampliar horitzons i mirar-se les coses amb més perspectiva.
Rousi esperava tenir temps per deixar l'ajuntament bé al seu successor/a i també per preparar el viatge amb nova i renovada il·lusió. Un repte diferent no li aniria malament, segur.
Rousi també espera que la nova situació que sembla acostar-se al comtat no dificulti el tan esperat viatge.

Pocs dies per a marxar...

Nymnia no s'esperava pas que un viatge requerís tanta preparació... Últimament havien tingut feina a la botigueta del "rodet de fil" i Nymnia no parava de teixir. A més, avui al mercat sorprenentment no hi havia pas llana, així que no sabia si podria acabar de teixir aquella preciosa samarreta...

De mentres, també havia deixat preparades unes quantes coses a casa. S'estava cuidant de tenir una mica de pa, algun formatget, algun trosset de carn... Nymnia també havia pensat de fer-se un escut ben bonic pel viatge, per si de cas havia de parar algun cop...

En fi, eren moltes coses, i poc a poc, cada dia quedaven menys dies per a marxar de viatge. Mica en mica, també s'anava apuntant algú més en la travessia i ahir a la nit a la Taverna, parlant amb en Kstyle, van acordar que segurament ell també vindria a viatjar.

Nymnia estava convençuda que aquell viatge seria una motivació, una mica d'aire per respirar despres d'unes èpoques un xic dures. Tenia ganes de començar, i tot i que sabia que trobaria a faltar algunes coses de Puigcerdà, el que li esperava al camí encara era molt més temptador i motivant com per a no fer-se enrere. A més, estava rodejada de tota aquella gent que aprecia tant i, per tant, seria un viatge la mar d'entretingut...

Nervis

Hi ha nervis, suportables però hi són. És el primer cop que sortirà de la seva estimada vila. No sap ben bé si és el moment adequat, però un no es pot plantejar certes coses quan l'oferta és tan bona. Viatjar amb aquesta gent, amb aquest amics del poble serà, sense cap mena de dubte, una experiència inoblidable.

És el primer cop que farà el sarró, així que encara dubta què portar-hi. Una muda, menjar, calers... Haurà d'afanyar-se, no queda gaire temps i ja té ganes d'emprendre el camí.

"Guitarreos" al vespre!

Aqui estic, envolicat en aquesta ruta per el regne de Catalunya, on un parell de germanetes m'han venut la moto. Com que els hi faltava un guitarriste en el grup, dons aqui estic. Trobarien a faltar aquelles nits al llac fen uns "guitarreos" pero ara canviarem d'aires i els farem al bosc, am foc de llenya. Aqui us deixo una perque aneu fen saliveta:

a l'espera

en tolo ja no sap com passar els dies i ja frisa per començar l'expedició.
10,9,8.........1 ignició!

El començament

Tot és molt tranquil a la vila ceretana. Des de Puigcerdà, la rutina continua, la gent treballa als camps, al taller o se'n va a pescar al llac esperant, amb sort, poder trobar el màxim de peix...

Doncs sí, la vida segueix com sempre i, a partir d'aquí és on uns quants dels nostres personatges han decidit marxar a viatjar i a conèixer una mica de món. Cadascun amb el seu passat, el seu present i els seus projectes de futur, cadascun pels seus motius diferents...

Però els uneix un gran camí per endavant i un munt de gent que coneixeràn en aquesta travessia...