estic tirat

amb els nervis de la marxa i d'aquests darrers dies, de tantes coses extranyes que han passat i mentre els seus amics els caminants es posaven en marxa, a en tolo li ha agafat pixera.
- aneu tirant que ja vinc!
aquella pixera irrefrenable que no pot esperar. però clar, no podia fer-ho al mig de la plaça de la catedral on havien quedat, ni sota els porxos. ha buscat la taverna més propera i un cop més tranquil, ha buscat la porta de lleida de la ciutat. el vigilant de la porta no recordava haver vist els seus amics, però amb la cara d'adormit que feia, no semblava voler dir gran cosa. en tolo ha apretat el pas i a estones ha començat a córrer. després d'una hora de persecució, li ha semblat que no podia ser que no els hagués atrapat. la poca gent que trobava pel camí tampoc no li sabia donar notícia. què fer?
la nit anterior havia entrat el fred l'hivern de cop i ara que fosqueja, en tolo sol comença a veure ombres darrera de cada arbre i té por de seguir sol. la gelor del caminant solitari li passa factura.
així doncs comença a desfer el pas, desanimat, i retorna cap a tarragona:- joancarles, kram, nimi, rousi, gavi, txi on sou?
en tolo arriba a tarragona just abans que tanquin portes, i trist i tirat, s'ajaça en un racó qualsevol a dormir, massa cansat per pensar que farà demà.