m'esborrona

ja fa molts dies que voltem.
un comença a tenir aquella sensació caòtica dels viatges, com la d'aquella novel·la: si avui és diumenge això es tarragona.
tant anar de presa d'un lloc a l'altre. confons els carrers, els noms i a vegades fins i tot les persones.
tants dies menjant fora de casa. com enyoro la llar de foc de casa, amb les torrades i a sobre un bon tall de cansalada, i de fons aquella vista de la plana ceretana rematada per la tossa nevada...

tarragona vull d'activitat. ara mateix estic sol a la taverna de l'olla escrivint. però en general és un lloc animat i molt políglota. molta gent de pas vinguda d'arreu del món conegut (i algunes de més enllà, però no voldria dir noms, per no morir a la foguera).

sort hem tingut aqusts dies passats però dels caminants. perquè aquestes ciutats tant maques per on hem passat. tant boniques però tant solitàries. tanta pedra però tant freda...si no fos perquè sabies que la nimi, la txi, la rousi o el gavi hi apareixerien, haguessim parat bojos. per sort ara som a la càlida tarraco. aquest matí hem fet una escapada a una platja enorme i solitària, sense ni una caseta de pescadors per refugiar-se. quin espectacle! quina mar! em penso que n'hi diuen salou. diuen que el rei en jaume va sortir d'aquí per anar a mallorca...