Com a casa

Na Rousi portava un parell de dies a Vic i s'hi sentia com a casa. Dormir al ras per culpa d'en Gavinet, sempre a punt per fer-ne de les seves... i això que havia dit que era el millor guia de la comarca, no li havia amargat l'arribada. Al contrari, li havia semblat una bona oportunitat per conèixer més els companys de viatge abans d'arribar a un nou poble. De fet, Vic també era casa seva perquè hi havia passat la infantesa. I ara retrobava aquells amics que l'havien guiat durant les primeres passes i amb els quals havia compartit moments irrepetibles. Amics inigualables i inestimables. I també hi trobava gent que no coneixia, que havien crescut a la seva ciutat natal i l'havien fet seva com ella havia fet amb Puigcerdà.

Trobava a faltar casa seva, l'olor de farina i pa acabat de fer... cruixent i tou; les passejades amb barca en bona companyia per buscar el millor peix, els pescadors de Puigcerdà... quin bon gremi; l'anada a casa de les germanes Rodet per fer petar la xerrada, ara també hi podia xerrar que les tenia al costat i sempre li alegraven el dia; i, fins i tot, l'ajuntament on havia passat dies i nits treballant pel poble durant l'últim mes...

Però a Vic sentia el soroll dels llenyataries treballant sense perdre l'ànim tot i els temps de crisi, podia conèixer nova gent i retrobar vells amics... i també s'hi trobava molt bé, molt millor del que s'havia imaginat.

Na Rousi no volia desaprofitar aquella oportunitat de conèixer món i no es lamentava d'haver emprès camí, almenys Vic s'ho valia.