Ja són dos dies per les tavernes de Vic, coneixent alguns dels seus vilatans i les seves famoses acollides.
Per en Tolo que mai no havia sortit de Puigcerdà aquest caliu el fa sentir una mica com a casa.
I és que ja se sap que el centre de l'univers és la taverna la masia de puigcerdà, i que no hi ha lloc en el món en el cor d'en Tolo com el poble que l'ha vist néixer: ara recorda aquell fred, aquella neu, i aquelles vistes sobre la tossa nevada a redós de la xemeneia en la seva casa o a la taverna... i els amics! que deuen fer ara els amics de puig?
Però els caminants són a Vic. I Vic és una ciutat preciosa envoltada de boscatges i amb aquella boira espessa que li dóna a tot l'encant del misteri i de la descoberta. Pedra i fum. La pedra de les construccions calades d'aquell fred immortal que li recorden a Puigcerdà, i el fum de les llars i de la manta que cobreix tots els dies la vila. Aquests dies ha passejat molt per la ciutat, (potser hauria de dir per les tavernes, millor). A retrobat alguns coneguts que estranyava i molta gent entranyable i amb empenta.
Ara sap que ha estat una gran sort afegir-se als caminats. Que conèixer món és també conèixer amics. I encara que ja frisa per tornar a Puig, desitja que el viatge sigui molt llarg...
El caminet...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Bé, espero que l´excursió cap a Vic us sigui de profit.
De fet hi ha gent que us ha trobat molt a faltar, entre ells un servidor.
Jo també he trobat a faltar molt Vic, i sé que quan marxi també ho faré, però Vic, per sort, seguirà allà al costat, i hi podrem tornar, perquè sé que sempre hi serem ben acollits...
Publica un comentari a l'entrada